Arxivar per OCTUBRE
VENTDELPLÀ
Avui veurem a TV3 el darrer capítol de Ventdelplà. Com casi totes les coses en aquesta vida jo m’hi vaig enganxar quan ja feia anys que rutllava.
He d’admetre que en un principi no em va agradar massa. Estava acostumat a El Cor De La Ciutat i no em semblava una sèrie d’aquelles engrescadores.
De fet fins i tot era un embolic veure-la perquè sembla ser que només la feien els caps de setmana. I després no sé que van fer de fer-la diumenge i dilluns o no sé què. Per embolicar més la troca vaig començar a seguir-la realment amb interès a l’antic canal 300. El problema és que els capítols que feien eren capítols de fa mesos. Així em trobava que veia capítols dos cops a vegades ja vistos però a vegades no.
Un dels personatges que més m’agradava era un dels actors que feia de metge i que estava junt amb la filla de la Teresa. Fa poc l’he vist en un film del Festival de Sitges. Es diu Pablo Derqui i feia d’Enric.
El bar la Tramuntana amb els seus propietaris també em va fer gràcia.
Però ara me n’adona que totes aquestes sèries necessiten d’un temps d’adaptació. Quan ja portes uns capítols visionats llavors ja et trobes còmode però al principi no saps res dels personatges i tot sembla molt embolicat.
Amb aquesta sèrie vaig mirar bastant el web de la sèrie quan van parla de fer Can Rata un lloc gay-friendly. He d’admetre que aquest aspecte va fer que seguís la sèrie amb més atenció. Curiosament mentre veia Ventdelplà vaig seguir per ràdio la sèrie icònica de la BBC: The Archers. També transcorre en un poble pero des de fa dècades. Menciono The Archers perquè trobo que tant a Ventdelplà com a The Archers es dóna una visió de la gent de poble que a mi em sembla que no correspon amb la gent del poble. Trobo que a les sèries els personatges tenen una visió molt oberta i progressista que a la realitat no es dóna. Amb pobles com Ventdelplà gairebé sembla estúpid viure en una gran ciutat. Per desgràcia els pobles reals no són pas com Ventdelplà.
Emma Vilarasau no sé que fa però allà on surt fa que les coses funcionin. Me’n recordo de Nissaga de poder.
Bé, aquest post també s’ha d’acabar.
